Exemples: LA TEXTURA MUSICAL
Música religiosa medieval escenificada i contextualitzada en el temps
🎵 Textura contrapunt lliure
Classicisme
Amb el Classicisme, la textura es va tornar més
complicada a causa de la música instrumental, però al mateix temps era
clara i neta. Els fils horitzontals i els verticals s'entreteixien en un
perfecte equilibri. Per tant, la textura en el
Classicisme guarda una gran relació pel que fa a l'harmonia.
Romanticisme
Al Segle XIX les textures cada vegada es van tornar molt més denses.
Es va accentuar l'harmonia i el color amb preferència a la línia
melòdica. Els compositors es van preocupar per alliberar la màgica força
de l'acord amb un cromatisme cada
vegada més gran com a base del desenvolupament lineal. La textura es
va tornar gruixuda i opaca. La música del Segle XIX no només trobarà
una nova direcció, sinó que per contra, s'obriran innombrables vies de
desenvolupament del llenguatge.
Segle XX - el segle de les textures
Són moltes i molt diverses. La tendència més generalitzada en el nostre segle és la contrapuntística d'estil imitatiu, no excloent l'exploració de nous recursos. L'estil dodecafonista és essencialment contrapuntístic. L'accent està posat en la línia melòdica abans que en la massa harmònica.
La textura impressionista és contraposició a l’expressionista, és una textura totalment acòrdica, basada en els intervals de 4a i de 5 a i en una fina orquestració. El neoclassicisme
torna a la tècnica contrapuntística del
Barroc i del Preclassicisme, tornant a una textura lineal,
transparent, marcada per un àgil contrapunt dissonant amb una gran
claredat.
De l'ampliació de la tècnica dodecafònica neix el serialisme
integral, que ofereix una gran racionalització de l'ús del contrapunt.
Aquestes textures es coneixen com a textures puntillistes. A partir del naixement de la música concreta, l'electrònica i l'electroacústica neix el concepte de superposició de textures.
Els avenços tecnològics ens han permès de sentir sons mai escoltats
fins ara. Això ha permès desenvolupar per primera vegada unes textures
de so.
També podem parlar de la música textural de Ligeti i Penderecki,
en la qual la filosofia hedonista fa la seva aparició. La seva música
es basa en la superposició de capes sonores, igualant la textura a qualsevol paràmetre sonor.
Aquest recurs textural també s'empra en la música aleatòria.
Altres tipus de textura són el collage, basat en la superposició de músiques sense cap connexió entre elles o la TEXTURA MINIMALISTA està basada en un continuum sonor en
què la música dóna la sensació d'estar estàtica.